Provable consolidació d'una parella d'Aufrany (Neophron percnopterus) al Parc Natural de Sant Llorens del Munt i Obac i un altre al de Montserrat.El lligam d'aquets ocells amb l’home és molt estret. Si la disponibilitat de llocs rocallosos per instal·lar els nius és un dels condicionants necessaris per que s'instal·lin aquets ocells carronyaires en una zona concreta, la presència d’aliment també es essencial per la seva conservació.

Duran aquests anys d'observacions dels ocells al Moianès, en comptades ocasions, he pogut constatar el pas d'algun aufrany principalment a l'època de les migracions i de dispersió. Un fet natural, dons aquestes aus, tot i tenint en conta que no son abundants en el nostre país, les que venen en primavera (mes de Març),  després d'hivernar en el hemisferi sud (centre i sud de l'Àfrica), ho fan per criar de forma regular a les àrees prepirinenques de les veïnes comarques del Berguedà i el Solsonès. Segons les dades del ICO (Institut Català d'Ornitologia) ha Catalunya i han localitzades aproximadament una cinquantena de parelles que nien, principalment, a l'àrea  prepirinenca  i Pirineu occidental. El estat de conservació de l'espècie es catalogat "En perill".

El Aufrany es una au que pertany al ordre dels Accipitriformes que compren la majoria de espècies de rapinyaires diürnes i que per els seus recursos tròfics, l'englobaríem   dins del grup considerats carronyaires o necròfags, es a dir, una de les espècies de voltors. Es per això que també se'l denomina  "voltor blanc". Un inexpert amb observacions d'ocells el podria confondre perfectament amb una cigonya dons quan vola, el  color del plomatge blanc i negre de les seves ales,  recorda perfectament aquell ocell.

El Aufrany no depèn exclusivament per alimentar-se com els seus grans parents carronyaires,  el voltor comú i el voltor negre, de les carronyes de gran mida. N'obsta'n son els primers, junt amb les cornelles, corbs, garses i altres còrvids en descobrir i arribar a un cadàver. Fet que serveix com a reclam dels grans voltors els quals apart de la seva vista estan pendents del comportament dels còrvids mencionats per detectar el aliment. Així dons aquets junt amb els aufranys aprofiten les restes que queden després que els voltors hagin acabat la festa. El aufrany pertany al segon esglaó tròfic com a carronyaire dons la fortalesa del seu bec i la mida del seu cos comparada amb la dels voltors  no li permeten estar en el primer rengló. Es per això que per alimentar-se també aprofiten altres recursos tals com altres animals petits morts i restes orgànics dels abocadors. Com els grans carronyaires s'ha de considerar el Aufrany com un ocell altament beneficiós per la salut pública.

Però l' industrialització del camp a costa d'emprar màquines en lloc d'animals, la disminució de la fauna salvatge a causa de la destrucció dels seus hàbitats i de les pràctiques intensives cinegètiques, la reducció en un moment determinat de la ramaderia extensiva, així com per raons sanitàries, la prohibició d'abandonar animals morts als camps,  han fet que els grans voltors adoptessin la seva dieta a base d'animals mes petits. El aufrany també ha patit les conseqüències i va esser desplaçat de la cadena tròfica tenint que adaptar'se a menjar pricipalment en els abocadors  i tot el que trobava.

D'altra banda la persecució directa a la que han estat sotmesos aquets ocells mitjançant armes de foc, verins i espoliació dels seus nius amb finalitats col·leccionistes o simplement destructives van afavorir moltes baixes, un grau molt elevat d'enverinaments i de fracàs en el procés de reproducció. per lo tant d'una disminució considerable d'exemplars.

Per aquestes causes la mateixa sort van patir els seus congèneres els grans voltors, dons amb totes aquestes traves apart de la disminució dràstica de polls nats per any, les colònies establertes en el seu territori natural (àrea  prepirinenca  i Pirineu), es van expandir cap a altres territoris atípics a aquestes espècies, per buscar-se l'alimentació inclosos canvis de comportament i d'hàbits alimentaris  fins el punt d'anar a alimentar-se a abocadors i de tornar-se depredadors en casos puntuals per atacar a animals recent nascuts, adults mancats o malalts, de mida gran. Hi han casos d'agressions a vaques acabades de parir per atacar  al mateix animal, a la seva cria o menjar-se les despulles. Això va ocasionar un gran rebuig per part de molts ramaders i caçadors.

Tots aquets fets van encendre las llums d'alarma, tant als científics , entitats conservacionistes com la mateixa administració.

El establiment de la protecció d'aquestes espècies i l'adopció de programes adaptats a la seva conservació també han  minimitzat les molèsties humanes que en els sectors de nidificació es produïen de forma regular afavorint així l’èxit reproductor. Aquest factor és un dels principals problemes dels fracassos reproductors de moltes espècies de rapinyaires. Un elevat èxit reproductor implica que el reclutament d’individus en la població es mantingui constant i regular en el temps i que la formació de noves parelles així com la substitució d’individus que són baixa en una parella per causes naturals o no naturals estigui garantida.

La conscienciació de que aquestes espècies son inofensives per a l’home i que al contrari del que es pensava, es una espècie col·laboradora que s’encarrega d’eliminar de forma natural les despulles que quedaven escampades al camp, ràpidament va fer que ramaders, caçadors i gent de camp veiessin amb ulls diferents aquest majestuós rapinyaire.

L' increment de la població dels ocells carronyaires  està relacionada amb la protecció de l’espècies i la desaparició dels factors de mortalitat no natural que han patit.

El lligam amb l’home és molt estret. Si la disponibilitat de llocs rocallosos per instal·lar els nius és un dels condicionants necessaris per a trobar ocells carronyaires en una zona concreta, la presència d’aliment també es essencial per la seva conservació.

A grans trets podem destacar que l'àrea de distribució a Catalunya ha experimentat una expansió. En els primers censos realitzats els anys 1981 i 1983, la població es trobava en comarques del prepirineu de Lleida (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, la Noguera i Alt Urgell) i la seva àrea de distribució cap a l'Est finalitzava a l'alçada del riu Segre. Actualment, tal com es mostra a la següent Taula. l'Aufrany està criant ja a comarques com la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès,  Osona, el Ripollès, la Terra Alta i fins i tot podria haver alguna parella a la Garrotxa. La distribució per comarques apareix a la Taula. Tal com reflecteix, el gruix poblacional es troba situat a la província de Lleida.

Pel que fa a al seva distribució per províncies el gruix de la població (90% si tenim en compte les parelles de la franja i 75% sense comptabilitzar-les) l'any 2000 es trobava ubicat a la província de Lleida. L'any 2088 l' increment poblacional detectat a la província de Barcelona fa disminuir en importància la província de Lleida, acollint en l'actualitat el 80% de la població global (incloent-hi les parelles de la franja) el 84% de la catalana.

Factors d'amenaça

La població catalana, a l'igual que la de la resta de la Península, va patir des de començaments fins a mitjans del segle XX, una forta davallada produïda per la caça i la utilització de verins.

L'eliminació dels verins i la protecció legal de l'espècie n'han canviat paulatinament l'evolució. A Catalunya està protegida des de l'any 1988. Malgrat la recuperació que sembla observar-se darrerament, està catalogada en el Llibre vermell dels vertebrats ibèrics com a vulnerable tant a la Península com a Europa.

Darrerament, diferents factors com les línies elèctriques i, principalment, la utilització il·legal de pesticides com a verins per matar predadors en algunes àrees privades de caça, han donat lloc a la mort d'alguns exemplars.

Mesures de conservació

D'una banda, el principal factor de mortalitat no natural (verins) s'ha localitzat dins l'àrea de distribució de l'espècie i la seva eradicació esdevé una de les prioritats més importants si volem garantir la viabilitat d'aquesta i altres espècies carronyaires. D'altra banda, els problemes per compatibilitzar la conservació dels ocells necròfags amb la normativa sanitària també poden tenir un paper rellevant en la conservació de la població catalana d'aufranys. La prohibició de l'abocament de les despulles d'animals morts al camp i dels canyets comporten una reducció evident de recursos alimentaris per a l'espècie. L'èxit reproductor i l'expansió de l'aufrany poden dependre molt de la gestió futura d'aquestes fonts d'aliment i la seva regulació. La dependència de l'aufrany d'aquestes fonts previsibles d'aliment es va evidenciar amb l'aparició del primer lloc de jóc comunal de l'espècie documentat a Catalunya, en concret a l'Alta Ribagorça. L'aparició i desaparició d'aquests dormidors on es concentren individus de diferents edats depenen estretament de la font d'aliment de la qual s'abasteixen i tenen importants repercussions en la dinàmica i la conservació de l'espècie quan s'hi concentra bona part de la població pre- reproductora. Altres activitats com l'escalada i la pràctica d'esports de natura en àrees pròximes als sectors de nidificació també poden tenir una certa incidència en la conservació de l'espècie, ja que n'afecten la reproducció i provoquen la deserció de sectors exposats a un grau de pertorbació massa elevat. La reduïda mida de la població catalana, així com l'evolució negativa de la població de la península Ibèrica, de la qual forma part i per on deambulen els joves durant el llarg període dispersiu, són també aspectes negatius que cal tenir en compte.

La Generalitat de Catalunya participa en el projecte Biodiversitat sostenible en els Pirineus: els ocells necròfags, símbol d’una gestió concertada, més conegut com a NECROPIR, conjuntament amb França, Navarra, Àlava i Andorra.

El programa es centra sobre les anomenades espècies carronyaires o necròfagues, que basen la seva alimentació en l’eliminació de les despulles dels animals morts i que per tant pateixen totes les restriccions que sobre eliminació de cadàvers existeixen actualment a nivell europeu i estatal. Espècies objecte de les accions: Trencalòs (Gypaetus barbatus), Aufrany (Neophron percnopterus), Voltor comú (Gyps fulvus), Voltor negre (Aegypius monachus), Milà reial (Milvus milvus).

S'estan duent a terme les actuacions següents:

Millora del coneixement de la biologia de les espècies (paràmetres reproductors i demogràfics), efectius i tendències poblacionals.

Seguiment ambiental (qualitat de l’aliment aportat als canyets, toxicitat en ocells necròfags).

Conservació de zones sensibles, recuperació d’hàbitats.

Comunicació, educació y formació

FONT DOCUMENTAL :Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia, Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat, Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Generalitat de Catalunya.

El director del parc natural ha explicat a un medi de comunicació local que els guardes d'aquest espai natural van detectar el mes de maig passat el vol d'un exemplar adult i que temps després van localitzar el niu. Ha concretat que després de ser sotmesa a període d'observació, la femella de la parella de rapinyaires va mostrar una típica actitud de cria, va arreglar el niu amb llana d'ovella i va incubar un ou, del qual finalment n'ha nascut una cria, a la qual estan alimentant.

Els tècnics del parc natural de Sant Llorenç el Munt i l'Obac han establert un calendari de seguiment de la reproducció per poder conèixer setmanalment l'estat fenològic, les aportacions d'aliments al niu i les possibles zones d'alimentació d'aquesta parella.

També destaca que, tot i que com a au migratòria que és la parella i la seva cria marxaran del parc natural quan arribi el fred cap a zones càlides, "és molt probable que a la primavera aquesta parella torni aquí, perquè un tipus d'au molt fidel al territori". Fins i tot considera que és molt possible que el fet que ara un parella hagi nidificat i criat "dóna moltes possibilitats que en el futur el grup augmenti, perquè els aufranys quan migren són gregaris i el fet que hi hagi individus que es desplacin cap a aquí n'incita d'altres a acompanyar-los". Miño considera que el parc natural de Sant Llorenç és molt adequat per a la nidificació de l'aufrany per la configuració de la roca, amb molta cavitat, i per la tranquil·litat.

Ens agradaria considerar que l'assentament del Aufrany al Bages respon a un factor d'expansió natural.