El Moianès esta situat en el ampli marc de la Depressió Central. Tot i tenint en conte que la majoria dels municipis que la composen pretenen que sigui una comarca, de moment no és reconeguda administrativament com a tal doncs és a cavall entre les del Bages, Osona i el Vallès Oriental.

Si ens basem en les seves característiques geogràfiques, físiques i naturals, posseeix una diferenciació molt notable que li dona una identitat  pròpia. Aquesta condició es fa evident quan apareix per la seva basant nord est com a balcó sobre la Plana de Vic y els Pirineus. El seu límit de llevant, queda delimitat per la Serralada Prelitoral, amb la presencia visible del Montseny, i per el sud i oest forma un altiplà respecte al Pla del Bages fen també de balcó sobre Montserrat i de corredor biològic amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

Es tracta d’un país de relleu monòton constituït per formes  repetitives pertanyents al complex sedimentari de l’eocè. Les calcàries, les margues i els gresos formen tascons de conglomerats horitzontals que ocasionen un paisatge tabular, estructurat en plans segons les capes de més duresa. L’altitud mitjana és de 700 metres sobre el nivell del mar, però alguns cims com el Puig Rodó, el serrat de Sant Joan, la costa del Pol o Sant Cugat de Gavadons arriben a sobrepassar els 1000 metres.

Els gronys

La situació elevada del Moianès i el fet que no hi ha cap barrera de muntanyes fa que no afavoreixi la condensació del vapor d’aigua i es la causa d'una pluviositat i humitat relativa menor, respecte a altres zones limítrofes. Això  condiciona la climatologia i també les temperatures amb un contrast respecte al dia i la nit bastant diferenciades. En general molt baixes al hivern i bastant altes al estiu.

L'Agost del any 2003 un paorós incendi forestal va cremar una part considerable de bosc,majoritàriament poblat de pi roig, en els termes de Castellterçol i el Serrat dels Ermots, situat  a cavall dels termes de Granera i Monistrol de Calders. Aquet paratge poc a poc ha iniciat la seva regeneració ajudat per una replantació de diferents varietats d'arbres, principalment, de creixement ràpid.

Tot aquest conjunt de circumstancies fan que el Moianès sigui una barreja de clima Continental i Mediterrani el qual ho evidencien les característiques de la seva flora de tipus Euro-Siberiana.

Partint de la Comarca d’osona amb el seu espectacular declivi que constitueix el port de la Pollosa (950 metres). tot i tenint amb compte que les zones de cultiu irrompen el paisatge, dominen restes de boscos de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) barrejats a algunes àrees amb pi blanc (pinus halepensis). Boscos de roure de fulla petita (Violo-Quercetum Fagineae) i clapas de garrigues (Quercetum rotundifoliae) . Es notable la població del sotabosc amb abundància de Boix (Subas buxetosum).

Per on limita al Vallès Oriental, als termes de  Granera i Castellterçol , el primer molt malmès per els incendis però en franca regeneració,  es fa molt rellevant la població del pi roig (Pinus Sylvestris). Son notables algunes pinedes com les de la Fàbrega i la del sector de Marfà. Al terme d’Oló per contra abunden els boscos poblats de  Pinasses (Pinus Nigrus).

A mida que ens desplacem cap al SSW els boscos es diferencien per l’abundància de pi blanc, pinasses i  pins pinyoners (Pinus pinea). Al municipi de Calders aquest boscos es fan mes densos i espessos.

Anyalment, en las àrees desvestides, típiques a algunes zones de  la comarca, apareixen singulars prats de  nebulosa (Brachypodio-Stipetum mediterranae) notables a mes per alguna raresa floral, però en definitiva son les joncedes els que predominen aquest espais desforestats. Els fressares i bardisses son també freqüents.

Cal destacar que al límit del terme de Castellcir amb el de Sant Martí de Centelles a la Sauva Negra i a la riera de Fonstcalent es troben fagedes en punts aïllats.

bosc caducifoli mediterranibosc mixte

La proporció elevada i la composició variada dels boscos del Moianès en quan a arbres de fulla caduca i perenne , el brancatge tancat de les seves copes, els forats i escletxes dels vells troncs junt amb  l'espessa xarxa de matolls del sotabosc  es refugia, viu i cria la fauna característica forestal, composta per una quantitat enorme de petits invertebrats (escarabats, arnes, aràcnids, mol·luscos, altres insectes.... etc), que s'alimenten dels microorganismes del subsòl o de la fusta dels arbres morts. Amfibis  i rèptils que s'alimenten en gran part  d'aquets invertebrats, al  mateix temps que aquets constitueixen l'alimentació de petits mamífers insectívors i carnívors i un bon nombre d'espècies d'ocells determinats que també inclouen a aquells a la seva dieta. Els fruits, els brots tendres i les llavors que la vegetació produeix, al mateix temps, l'aliment d'un altre munió d'invertebrats, de  rosegadors, d'animals fitòfags (menjadors de vegetals) i d'altres espècies d'ocells que també poblen el hàbitat boscà. Tots ells  formen part de la dieta  d'uns altres depredadors superiors denominats carnívors que també viuen al bosc i així es complerta el cercle ecològic del seu funcionament. Si es trenca algun d'aquets eslavons es trenca la cadena ecològica del bosc.

Com a singularitat, al Moianès  i conviuen les dues espècies d'escurçons que hi ha a Catalunya , la Vípera aspis que viu al nord del país i la Vípera. latasti que hi viu al sud.  S'intueix que s'han originat casos d'hibridatge.

La majoria d'aquesta fauna han set catalogats al cap de mes de vint anys d'observacions  i registrats en els  nostres apunts. Intentarem d'anar-los donant a conèixer a través  dels arxius de  la fauna del Moianès que anirem publicant a la web.

Com a emblemàtics de la fauna d'aquet hàbitat tenim l'Esquirol ( Sciurus vulgaris), la Geneta (Geneta genetta), la Fagina o Gorja Blanca (Martes foina) En reductes mol apartats hem trobat rastres  i observacions  esporàdiques d'algun exemplar del Gat Fer (Felys silvestris). Tot i tenint en conte que es tindria que assegurar per medis tecnològics sofisticats, per la senzilla raó que aquesta es una espècie pràcticament desapareguda a la comarca i els probables exemplars que queden, puguin ser un producte híbrid amb gats domèstics com passa en altres territoris.

En quan a la fauna ornitològica,  es la típica que correspon també a les zones boscanes. Tenim  com a  mes representatius al Astor(Accipiter gentilis), l'Àliga Marcenca (Circaetus gallicus), el Esparver (Accipiter nisus), el Mussol Banyut (Asio otus) i el Gamarús (Strix aluco) tots ells dins del nínxol que correspon com a depredadors. També fem menció  especial, per haver-hi pocs individus, al  Picot Negre (Dryocopus martio) el qual dins del mal  ha experimentat una lleugera expansió al igual que els altres Pícids probablement per la quantitat d'arbres morts (sobre tot pins) i que generen un augment de molts insectes menjadors de fusta i del qual s'alimenten aquests ocells.

Dins de la massa forestal  en que es compon el Moianès,  hi han conreus especialitzats majoritàriament al cultiu de cereals, petits prats que emergent de forma improvisada. Bastants d'aquestes parcel·les estan poblades   per  illetes d'arbres   que constitueixen uns hàbitats rics amb un tipus determinats de fauna composta per bastants espècies d'ocells com els túrdids i els fringíl·lids,  que els hi agraden els espais oberts per alimentar-se i els arbres i matolls propers per niar o refugiar-se. Son llocs de pas per la guineu (Vulpes vulpes) i hàbitats preferents per els Conills (Oryctolagus cuniculus) i Llebres   ( Lepus capensis) Aquets últims l'alteració d'alguns hàbitats,  la pressió cinegètica i les malalties víriques no els permet recuperar-se en quan a abundància. També es un hàbitat adequat per tota mena d'altres rosegadors i insectívors com els Eriçons (Erinaceus europeus) , els Toixons (Meles meles) i les petites Musaranyes (Crocidura russula). Com a aus fem especial menció al Mussol Comú (Athene noctua) i la Òliva (Tyto alba) els quals es troben en franca recessió a la comarca, principalment per l'alteració dels seus hàbitats naturals degut a l'acció del Home. Com a depredadors superiors tenim el Duc (Bubo bubo) i el Aligot Comú ( Buteo buteo) am dos, com quasi totes les rapinyaires que poblen la comarca, com a grans exterminadors de rosegadors, sobre tot de rates.

Els torrents i les rieres del Moianès,  apareixen encaixonats profundament, són abundosos i d’importància diversa. El corrent més notable és el riu Calders, afluent del Llobregat; on van a parar pràcticament tots els altres cursos d’aigua, com ara les rieres de Marfà o de Rubió. És al Moianès on s’estableix la divisòria d’aigües entre el sistema que va a parar al Llobregat i el que porta al Congost-Gurri i que finalment condueixi al Besòs.

Malauradament  al Moianès, a partir de certa alçada del seu recorregut, la majoria  d'aquets hàbitats fluvials , son potser la part mes deteriorada del territori a causa de excessiva contaminació fluvial, un altre assignatura pendent dins dels espais naturals. La deficient depuració de les aigües residuals de certs municipis i urbanitzacions. L destrucció del hàbitat que voreja aquets entorns, La baixa conscienciació i absència de política conservacionista. La manca d’acció pressupostaria per part dels governs municipals per protegir aquets ecosistemes i   millorar aquets  espais , son la causa.

La majoria de la fauna ictiològica ha desaparegut pràcticament i animals que s'alimenten de ella, tan representatius d'aquets hàbitats, com la Llúdriga (Lutra lutra) i el Blauet (Alcedo atthis) també han desaparegut, sobre tot el primer, el qual  es va extingir del territori ja fa unes dècades.

blauetlludriga relax

La qualitat dels hàbitats fluvials i aquàtics, la composen dos factors principals: El estat del hàbitat del entorn i la presencia en el aigua  dels macro invertebrats bentònics. Hi ha una relació directe entre el volum del caudal d'aigua, la seva velocitat i la quantitat d'oxigen que conte. Si a demés aquesta es baixa i conté  concentracions excessives (cas molt usual)a causa  de contaminacions de nitrits, nitrats, clorurs, fosfats, amònics i d'altres elements tòxics  que porten dissoltes les aigües poden destruir la presencia dels  macro invertebrats i si ells desapareixen desapareix la resta de la fauna aquàtica. La riquesa faunística d'aquets hàbitats son clars bioindicadors de la qualitat ecològica d'un territori en general.  Al Moianès els hàbitats fluvials a partir de certa alçada del seu recorregut son una  assignatura pendent dins dels seus espais naturals sen potser, la mes deteriorada a causa de la excessiva contaminació fluvial, deficient depuració de les aigües residuals  i destrucció del hàbitat que voreja aquets entorns, Es la conseqüència de la baixa conscienciació i absència de política conservacionista, manca d’acció pressupostaria per part dels governs municipals per protegir i millorar aquets ecosistemes.

Sembla ser que amb els programes de conservació i reintroducció posat a la practica per entitats civils com per exemple la Fundació Caixa Catalunya (abans Territori i Paisatge) en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, junt amb la política de la regeneració fluvial,  la llúdriga comença a expansionar-se de nou per el país havent constatat en alguns llocs del Moianès individus en període de dispersió. Vegeu  Col·laboració al estudi sobre la possibilitat del retorn de la Llúdriga al Moianès.

També existeix un nombre indeterminat de tolls naturals, uns  permanents i d'altres temporals, embassaments i basses de certa extensió per el abasteixi-me'n d'aigua als municipis o destinats a  regar , els quals mantenen la qualitat del aigua en un grau , en alguns casos, acceptable i son punts de concentració de la fauna d'aquets medis, sobre tot de macro invertebrats bentònics que constitueixen l'alimentació dels amfibis del qual la seva presencia es sense cap dubta un bioindicador de la qualitat del medi.

Fins ara molts dels interessos econòmics i politics que mouen el mont son o eren asèptics a la conservació de la Biodiversitat qualificat com a  "insignificants" problemes,  fruit d'uns quants romàntics i radicals anti-sistema, anti capitalisme i anti-progres. Desgraciada o afortunadament  l’amenaça del Canvi Climàtic avalat per els científics i per fenòmens climatològics,  ha disparat les alarmes promogudes per aquets suposadament denominats "romàntics i radicals" i comença, com sempre, amb un alarmisme medi àtic  exagerat, però ben fonamentat, de que això no va de broma ni es cap utopia.

Avui las lleis poc a poc estableixen proteccionismes per certs espais naturals amb tot el que comporta : entorn, flora, fauna, però apart de que no son lo suficientment contundents dona la sensació que això es quelcom  per que  alguns gaudeixin dels animalets com un espectacle bonic, placentari, relaxant i fins i tot com un "modus vivendi" d’uns quans.

La protecció de la fauna ens poden aportar nous impulsos en les noves  tecnologies i fins i tot poder tenir una finalitat econòmica avui per avui desconeguda. Per lo tant cal  el màxim d’espècies a conservar.  Però també estem d’acord que la majoria de la opinió pública molts programes de conservació no sabem en realitat per que serveixen i la majoria de la gent no ha vist mai els espècimens que es protegeixen i per quin motiu.  Com diria Edward O. Wilson, investigador sobre la Biodiversitat i pare de la Sociobiologia: a qui li treu la son que al Moianès quedin pocs mussols?

Penso, i amb això defenso els programes conservacionistes ben raonats i honestos, que tot això de la conservació de certes especies, algunes d’elles bastant llunyanes de la opinió pública que està endinsada en els problemes que no es solucionen del dia a dia, no sonen com a molt convincents. Crec més raonable  dir clarament que la conservació de la fauna,  independentment de ser  patrimoni natural, es necessària per el paper que  desenvolupa com a anunciadores de qualsevol agressió mediambiental del lloc on viuen.  Hi ha espècies que són més sensibles que d’altres . Això val també per la resta de fauna inclòs el comportament d'una "simple" formiga o un "insignificant" mosquit. I això sí que ens afecta als humans com un problema més a afegir dels quotidians i per al futur dels nostres fills i néts.