Pícids

Ens trobem davant d’uns ocells originals i de costums bastant desconegudes per la majoria de la gent donat que la seva vida generalment transcorre a la ombra dels arbres del bosc. El elevat percentatge de massa forestal que cobreix el Moianès fa que sigui un habitat de preferència per alguns espècimens de la família dels PÍCIDS o PICOTS. Son aus adaptades a la "vida vertical" per que la seva alimentació, el seu niu i les seves costums estan lligades totalment als troncs dels arbres. S’alimenten essencialment de les larves i adults dels insectes XILÒFAGS (menjadors de fusta) que obtenen a través dels forats i galeries que fan aquets o que fan ells mateixos amb el seu bec per capturar-los. Alguna espècie mes que d’altra, son també, grans consumidors de formigues, llavors i fruits.

El seu bec, mol fort, actua com un cisell i aprofiten aquesta qualitat per fer el seu niu o buscar el aliment foradant els troncs dels arbres els quals també els hi serveix per marcar el seu territori "tamborinejant" la fusta que simula una caixa de ressonància. Es habitual, sobre tot a la època del aparellament, passejar per el bosc i sentir des de la seva espessor el tamborinejar dels picots que dona una nota d’aire misteriós, qui sap si es el fonament inspirador de moltes faules i contes de bruixes i follets.

Els PÍCIDS han desenvolupat, en el període de la seva evolució, una anatomia que els permet trepar per els tronc dels arbres amb la mateixa naturalitat que altres ocells salten de branca en branca. Per això las plomes caudals (las de la cua) son tremendament fortes las quals els hi permet repenjar el seu cos amb el tronc dels arbres, mantenir-los erts i fer força quan el foraden o martellegen. Els dits de les potes estan aparellats de forma oposada - Dos endavant i els altres dos enredera- per poder agafar-se a l’escorça. La llengua es tan llarga que es cargola per la part superior i occipital del seu crani i els hi permet introduir-la per els forats i les galeries que fan els corcs que s’amaguen dins de les escorces, els troncs i el interior dels formiguers per caçar-los . La punta es llepissosa i amb arestes que els hi facilita la captura.

Per picar en tanta força, els muscles del coll estan molt desenvolupats. Tenen una parpella especial als ulls que impedeix que les serradures que produeixen quan foraden la fusta els hi perjudiqui. Alguns traumatòlegs es van qüestionar per què quan fan servir el bec, per colpejar tan fort i freqüència per unitat de temps, no pateixen de mal de cap o no cels hi desprèn la retina . Estudis ressents demostren que el seu cervell vers la cavitat cranial es mes petit i els ulls estan subjectes per el os i els teixits del voltant que impedeixen que es moguin. Es per això que el seu coll te molta mobilitat.

Un altre aspecte interessant es el sistema que tenen d’obrir les pinyes per menjar-se els pinyons. Agafen la que els hi convé i la traven a una escletxa del tronc del arbre o d’una roca com si fos un cargol d’un banc de treball, un cop subjecta la picotegen fins que van treien els pinyons. Aquets racons sen diuen "Tallers de Picots".

La població dels PICOTS al Moianès es estable. En el últim any hem pogut comprovar un augment interessant de la població del PICOT GARSER i la aparició , en punts molt concrets i aïllats, del PICOT NEGRE, una espècie que es típica de l’alta muntanya però que sembla que te tendències expansives. Per un altra banda cal distingir cites constatades del PICOT GARSER PETIT molt difícil d’observar-lo i el COLLTORT aquet últim es estival i amb recés. Tots els Picots pertanyen a la subfamilia dels PICINAE i el Colltort a la JYNJINAE.